Com mantenir una rata en captivitat

Exemplar de rata comú (Rattus norvegicus) mantinguda com a animal de companyia.

La rata comú (Rattus norvegicus) es sol mantenir en captivitat i és un animal més capaç de mantenir una relació agradable amb el propietari del que molta gent es pensa. Primer de tot caldrà tenir en compte que tindrà unes necessitats tant de relació, alimentació i comportaments que hauràn de quedar cobertes si volem que visqui bé i minimitzar els futurs problemes. Les gàbies o terraris (d'uns 45x30x30 cm) són adeqüades per mantenir-les, sempre que tinguin bona ventilació i a una temperatura ambiental d'uns 15-27 graus centígrads (a l'estiu vigilar que no li doni el Sol perquè poden patir cops de calor). El millor substrat per la gàbia és el paper de cel.lulosa (absorvent), que caldrà canviar amb certa periodicitat. Se li poden posar tubs o joguines perquè l'animal s'entretingui. Cal tenir en consideració que no podrà tenir contacte amb rates o ratolins salvatges ni amb depredadors naturals (gats). Si en volem més d'una caldrà separar els mascles ja que solen barallar-se i si en volem una de cada sexe però no les cries caldrà esterilitzar un dels dos animals. 

Pel que fa a l'alimentació, existeixen pinsos formulats per rates que cobreixen molt bé les necessitats bàsiques (puc recomanar la marca Verselle Laga). Les rates són animals omnívors, per tant sel's hi pot donar fruita o verdures en poca quantitat i una mica de carn o peix si en volen com a complements. El que mai ha de portar el pinso són llavors de cereals ja que ténen una elevada quantitat d'hidrats de carboni i poden ocasionar problemes digestius. S'ha de vigilar no donar-li pa o aliments que engreixen massa sovint, i recordar que la xocolata és tóxica. Han de tenir també aigua (en ampolla o en un vol) sempre disponible. És aconsellable que l'animal faci una mica d'exercici cada dia, amb hores de llibertat controlada. S'ha d'aconseguir una relació estable amb la rata, fent que no es cregui dominant i per tant vagi mossegant i cridant als membres de la família. Paciencia i temps seràn necessaris, ja que un maneig massa agressiu o massa llarg poden augmentar l'estrés de l'animal.

Patologies hepàtiques en psitàcides

Comparació d'un fetge d'au amb lipidosi hepàtica (esquerra) amb un fetge normal (dreta).

Per parlar sobre les malaties hepàtiques més freqûents en les aus psitàcides, primer de tot cal destacar que, al no tenir nòduls limfàtics, les aus tenen agrupaciosn de cèl.lules limfàtiques al fetge com a barrera de protecció contra patògens, a més de destacar que moltes hepatopaties no es detecten fins que estan avançades. Molts cops el canvi de coloració de les plomes, els urats de coloració verd-grogosa i el sobrecreixement del pic i les ungles es correlacionen amb problemes de fetge. 

Problemes d'origen infecciós:

- Hepatitis bacterianes: poden ser primàries o secundàries a problemes immunosupressors (com PBFD)

- Hepatitis víriques: la malaltia de Pacheco, causada per un herpesvirus, afecta a lloros de qualsevol edat i és molt greu, amb símptomes com depressió, anorèxia, diarrea, regurgitació, tremolors, inestabilitat, poliuria/polidipsia i finalment la mort de l'animal. Les femtes i les secrecions respiratòries són les vies de contagi principal entre animals. Per eliminar el virus de l'ambient calen altes temperatures i desinfectants, i pH àcids. A més a més, l'adenovirus o el poliomavirus també pode causar malaltia hepàtica. 

- Altres: per fongs, generalment per extensió de problemes respiratoris o hematògens (els més habituals són candidiasi i aspergilosi), o per paràstis.

Problemes no infecciosos: 

- Malaltia per acúmul de ferro: la majoria de casos descrits en loris.

- Lipidosi hepàtica: degut a dietes desequilibrades riques en greixos i realització de poc exercici (volar). Els animals moren amb poca simptomatologia prèvia (anorèxia, depressió, diarrea, obesitat, dispnea). És molt important donar una dieta adequada a la nostra psitàcida si volem evitar aquest problema a llarg plaç (no alimentar amb pipes ni llavors, sinó amb pinso especialitzat!).

- Altres: les carolines són molt sensibles a les aflatoxines, que solen trobar-se en quantitat en cacauets i nous de Brasil. Els carcinomes de conductes biliars són una de les neoplàsies més habitualsde fetge en psitàcides (sobretot en guacamais i amazones).

Indicacions per millorar el meu terrari

Diversos terraris tropicals, a escollir en funció de la espècie i mida de l'animal.

En aquest post intentaré donar alguns consells per tenir en millors condicions els animals exòtics que es solen mantenir dins un terrari, doncs m'he adonat que hi ha gent que per manca d'informació tè les instal.lacions d'una manera que no s'optimitzen i, per tant, l'ambient del rèptil o amfibi no acaba de ser el millor possible. 

Per instal.lar la calefacció del terrari no s'ha de triar solsament un sistema i posar-lo en marxa, sinó que cal tenir en compte també la necessitat d'un termostat que ens permeti regular la temperatura amb precisió, un o més termòmetres fiables per mesurar-la (si és possible a la zona freda i a la zona calenta del terrari) i fins i tot un temportizador que apagui la calefacció durant algunes hores (durant la nit, per exemple). No és una bona indicació col.locar un cable calefactor entre el substrat en animals que els hi agradi escarbar (com moltes tortugues o pogones), doncs podràn trobar-lo i patir cremades. Mai s'ha de posar una placa calefactora que pugui contactar directament amb l'animal, així com tampoc bombetes de calor a una altura molt baixa on l'animal pugui arribar. En moltes ocasions, el millor serà combinar diversos sistemes de calefacció. També cal calcular la potència del sistema en funció de la capacitat del terrari (caldrà més potència pels terraris més grans) i del la sala on estigui aquest col.locat (si és una habitació freda caldrà un sistema més potent). 

Pel que fa a la iluminació, cal tenir en compte que el Sol directe és una font de llum molt bona pels animals però que la radiació ultraviolada B (UVB) necessària per aquests animals per sintetitzar el calci en el seu organisme és filtrada pels vidres del terrari. D'aquesta manera necessitarem una font de llum UVB com els fluorescents que estàn disponibles al mercat, sempre o directament dins el terrari o sobre una malla protectora. La distància entre el fluorescent i l'animal no hauria de ser major d'un pam, doncs la radiació UV d'aquests es perd molt amb la distància. S'aconsella que sigui una llum amb la major quantitat d'UV possible (de 10% cap a dalt), sigui quina sigui l'espècie escollida.

També és molt important que l'aire no es quedi estancat, i per tant escollir bé els sistemes de ventilació del terrari. Unes reixes a un dels laterals o a la part de sobre és suficient en molts casos. Pel que fa a l'humitat, tenir en compte que en terraris selvàtics serà necessari pulveritzar gairebé constantment i que fins i tot en els desèrtics s'ha de fer com a mínim un cop (ja que al desert augmenta l'humitat just abans de la sortida del Sol). El substracte dependrà de l'espècie, per molts cops la fibra de coco és adient (tant per l'animal i la seva higiene com per la seva salut, doncs és dels subsrtactes que menys problemes intestinals d'impactació dóna en casos d'ingestió).

Problemes de comportament en conills (Oryctolagus cuniculus)

Els conills són preses en la natura, i reaccionen davant situacions de perill d'una manera sobtada i frenètica que pot sorprendre alguns propietaris. En situacions d'alarma o estrés excessiu poden donar cops contra la gàbia o el terra amb les potes del darrera i en situacions de dolor o terror extrems poden emetre sorolls aguts d'elevada intensitat. 

Pel que fa al marcatge territorial, destacar que normalment se'ls pot ensenyar a defecar i orinar en letrines col.locades a un racó, però que alguns cops fan aquest tipus de marcatge, normal en la seva conducta salvatge. Poden arribar a fregar la barbeta contra objectes o fins i tot projectar l'orina d'una manera samblant a com ho fan els gats. Aquests problemes amb la conducta d'orinar solen presentar-se amb la pubertat (uns 6 mesos d'edat) i sobretot em mascles no castrats, ja que es tracta d'una conducta andrògeno dependent (tot i que les femelles també poden fer-la). A més, la conducta pot augmentar a la primavera, en animals dominants o en situacions d'estrés. L'esterilització sol eliminar la conducta en tots els conills, o com a mínim disminuïr-la notablement.

Per altra banda, els conills poden mostrar-se agressius, primer avisant amb crits i tirant les orelles enrere. Poden mostrar-se agressius al denfensar el seu territori davant altres conills o davant persones, i fins i tot fer mossegades greus. La agressivitat territorial és més freqüent en femelles que en mascles i sobretot en època de zel. L'agressivitat per dominància es basa en la jerarquia que estableixen els conills i es sol donar sobretot em mascles enters. S'ha de ser pacient en aquests casos: els reforços negatius que espantin l'animal i els cops que es poden entendre com una agressió seràn contraproduents. Es pot castigar verbalment o mullant d'aigua l'animal amb un vaportizador per intentar redirigir el comportament del conill. L'esterilització quirúrgica sol ser bastant efectiva en els casos d'agressivitat (sobretot en la territorioal i menys en la per dominància).

Malalties respiratóries en paseriformes

Canari (Serinus canaria) amb conjuntivitis, símptoma freqüent de problemes respiratoris.

Abans d'explicar les principals malalties de l'aparell respiratori dels paseriformes, cal destacar que en aquests animals els sinus nasals dret i esquerre no es troben comunicats i els sacs aeris toràcics craneals estàn fusionats amb els sacs aeris claviculars. Podem dividir les principals causes en infeccioses i en no infeccioses.

Pel que fa a etiologies infeccioses, els poxvirus i paramixovirus són els virus que més habitualment causen aquests problemes. Entre els paramixovirus els serotipus 1, 2 i 3 s'ha aïllat en animals simptomàtics (el serotipus 1 ocasionalment en canaris i el 3 sobretot en pinsans). Per altra banda, l'ornitosi o clamidiosi presenta una baixa incidència i una simptomatologia inespecífica amb exsudat nasal i conjuntivitis, i una baixa mortalitat. Mycoplasma també pot ser una causa, afectant sobretot a vies altes i la conjuntiva ocular. Altres bactèries com Enterococcus, Streptococcus o Pseudomonas s'han trobat en casos de pneumonies i aerosaculitis. Les infeccions per Toxoplasma solen ser subclíniques o assimptomàtiques, encara que en fase aguda poden causar símptomes respiratoris. Altres paràsits capaços de donar problemes respiratoris són nematodes traqueals (Syngamus trachea) o o àcars (Sternostoma tracheacolum), habituals en diamants de Gould. L'aspergilosi es diagnostica esporàdicament en fringílides i gairebé sempre en la necròpsia, però és un procés més comú en aus del paraís i minàs. Els ambients humits i calents i l'elevada densitat d'animals són factors que predisposen a patir aspergilosi. 

Pel que fa als problemes no infecciosos, els més habituals solen ser inhalació de cossos extranys (llavors o la seva pellofa), inhalació de toxines, la distensió abdominal (que comprimeix els pulmons) i processos asmàtics en canaris. Cal destacar que els paseriformes ténen una elevada taxa d'intercanvi gasos, fet que els fa més sensibles a l'inhalació de toxines en comparació amb altres espècies.

La malaltia renal en rèptils

Gota articular derivada de malaltia renal en un camaleó. 

La patologia renal és un dels problemes més comuns en els rèptils mantinguts com a mascota. Malauradament, degut a l'inespecificitat dles símptomes i l'etiologia multifactorial aquests transtorns solen detectar-se en fases avançades. Les principals patologies que poden desenvolupar són quists renals, dipósit de pigments derivats de la sang, nefrocalcinosi (dipòsit de calci als ronyons), gota úrica, amiloidosi, edema renal, intoxicació, neoplàsia, trauamtisme i nefritis per varies causes.

Obtenir una història clínica detallada és important per distingir entre un problema crónic o agut i per detectar si el rèptil pot estar afectat a nivell metabólic. La malaltia renal aguda es sol manifestar per l'aparició sobtada d'anorèxia i depressió, acompanyada o no de la falta d'eliminació d'orina o urats. La malaltia renal crónica sol manifestar-se per un deteriorament de la condició corporal de l'animal, deshidratació i letàrgia de llarga duració. A més, sol estar empitjorada per les deficiències en la manutenció d'aquests animals. Per valorar l'hidratació ens fixarem en l'elasticitat de la pell i en l'enfonsament dels ulls. Quan la malaltia renal cursa amb pèrdua de proteïnes plasmàtiques es poden originar edemes, sent el de faringe relativament comú. Quan hi ha problemes renals i s'eleva l'àcid úric en sang, és freqüent l'aparició de la gota articular o acumulació de cristalls d'aquesta substància als espais articulars, sobretot a les extremitats.

Pel que fa al dinagnòstic, varies proves poden ajudar al veterinari. Pel que fa a l'hematologia, les elevacions del valor hematòcrit són suggestives de deshidratació i l'inflamació o infecció pot resultar en leucocitosi degut sobretot a heterofilia. En la bioquímica sanguínia és molt útil evaluar l'àcid úric i el calci. La radiografia permet veure si hi ha augment de mida o calcificació del teixit renal.

-Extret dels apunts del Curs de Medicina i Cirurgia en Animals Exòtics organitzat per Novotech 

(Desembre 2011).

Síndrome vestibular en conills

Conill amb síndrome vestibular degut a una pasteurel.losi.

El manteniment del cap girat (anomenat síndrome vestibular degut a que la malaltia afecta als nervis vestibulars) és la presentació neurológica més freqüent en els conills domèstics. Aquesta tortícolis pot anar acompanyada de nistagmus (moviments involuntaris dels ulls), pèrdua de l'equilibri o fins i tot l'animal arriba a rodar sobre si mateix. Segons on es localitza la lesió nerviosa pot ser d'origen central (al tronc de l'encèfal) o perifèric (als nervis de l'equilibri que passen pe l'oïda mitja i interna).

Les causes més freqüents són infeccioses. la pasteurel.losi i l'encefalitozoonosi. Altres menys importants són traumatismes, neoplàsies, paràsits, toxoplasmosi, etc. La pasteurel.losi és una malaltia causada per Pasteurella multocida, una bactèria que es pot trobar en el tracte respiratori superior de molts conills i que pot provocar infecció i ascendir cap a l'oïda. L'encefalitozoonosi és provocada per Encephalitozoon cuniculi, un protozou que afecta al cervell, al sistema immune i als ronyons (provocant també problemes renals). El tractament d'ambdues malalties és realitvament senzill i, tret d'alguns casos molt avançats o difícils, l'animal s'acaba curant passat un temps. El tractament de suport inclou rehidratació i alimentació assistida.

Si els signes clínics són severs, el pronòstic pot ser dolent. Cal destacar que tot i la curació clínica, si la lesió nerviosa no es repara del tot l'animal sol quedar amb el cap de costat, fet que no impedirà que continui fent una vida normal. Caldrà vigilar llavors l'aparició d'úlceres i altres problemes oculars a l'ull que quedi a prop del terra. Molts casos d'encefalitozoonosis milloren espontàniament si són lleus, fins i tot sense tractament.

Malalties freqüents en aus rapinyaires

Aligot comú (Buteo buteo) amb una placa lingual causada per Capillaria spp.

Les aus rapinyaires que solen arribar a les consultes veterinàries provenen majoritàriament de particulars aficionats a la falconeria, col.leccions privades de zoológics/parcs temàtics, exemplars de programes de conservació de fauna o animals salvatges ferits. S'han de tractar tots els animals, sigui quina sigui la seva procedència, tenint en compte que necessiten una qualitat de vida i molts cops si no és segur que es pugui mantenir aquesta s'ha de pensar en estalviar patiment a l'animal. A més, no demostren malaltia fins que verdaderament estàn molt afectats i progressen més ràpidament fins a estats crítics. 

Malalties gastrointestinals: 

- Enteritis: sol presentar-se amb canvis de color i consistència de les femtes i els urats, regurgitació o vòmit, alteració de la gana, aprimament, melena o hematoquecia, aliment no digerit en les femtes i altres. Les principals causes inclouen bacteries (per proliferació d'aquestes en el menjar, que sempre s'ha de donar fresc o descongelat per evitar que hi creixin microorganismes), virus (sobretot adenovirus i paramixovirus, aquest últim sobretot en animals alimentats amb coloms), fongs, endoparàsits (típicament nematodes com Capillaria spp.), toxicosis (per plom o nitrats) o altres causes (neoplàsies, cossos estranys, dieta, medicació, etc.). 

- Impactació del pap: l'aliment es queda atrapat en el pap i s'acaba podrint per acció de les bactèries. Pot ser degut a una infecció prèvia, menjar irritant o càustic, deshidratació, pèrdua de condició corporal o que encara no s'agués buidat el pap de l'última vegada que l'animal ha menjat. L'animal pot entrar en estat de shock i pot progressar a toxèmia i estat crític. 

Endoparàsits: (cal destacar que no sempre seràn patógens)

- Helmints: sobretot Capillaria spp., que dona problemes a l'orofaringe o a l'intestí dels animals. Sobretot en animals que mengen cucs de terra (hoste intermediari).

- Protozous: Trichomonas gallinae invaeix la mucosa de l'orofaringe, l'esfòfag i el pap i forma unes plaques blanques. En animals que mengen coloms (s'evita si es congela el colom).

- Coccidis: Eimeria, Sarcocystis i Frankelia es poden trobar però sobretot Caryospora té importància patològica sobretot en falcons i mussols en captivitat. Sol afectar a individus joves o immunoldeprimits causant pèrdua de pes, diarrea, dolor abdominal, inapetència, etc.

Malalties respiratòries:

 -  Aspergilosi: el fong Apsergillu fumigatus o altres de la mateixa espècie solen afectar a animals amb un ambient no gaire net i bastant humit. Pot formar nòduls a la siringe (provocant canvis de veu o sorolls respiratoris), als pulmons (amb un pronòstic dolent) o als sacs aeris (provocant signes inespecífics com letàriga, pèrdua de gana, problemes intestinals, poliuria/polidipsia i probelmes hepàtics derivats de la formació d'aflatoxines).

La serp reial comú (Lampropeltis getula)

Serp reial comú subespècie californiana (L. g. californiae), una espècie molt apreciada pels amants de les serps.

La serp reial comú (Lampropeltis getula) és una colobra que, a més de ser una de les serps més conegudes a Nordamèrica és una de les que té la coloració més variable. Es distribueix al sud d'EEUU i nord de Mèxic, en boscos atemperats i de conníferes, en zones obertes i en espais desertics o semidesertics. Es una serp constrictora que ha guanyat molt popularitat entre els amants de les mascotes exótiques. Existeixen diverses subespécies: la serp reial oriental (L. g. getula) té una coloració negra amb marques grogues en forma de cadena, la serp reial del desert (L. g. splendida) és similar peró té més punts grocs i uan máscara completament negra, la subespécie californiana (L. g. californiae) té ratlles negres i blanques, la serp reial puntejada (L. g. holbrooki) té escates negres amb el centre groc mentre les negres (L. g. niger o L. g. nigritus) són completament negres, etc.

En llibertat depreden petits mamífers i llangardaixos però també devoren altres serps, incloses les espècies verinoses com les de cascabell (Crotalus spp.). En captivitat se li pot donar un ratolí setmanalment quan són adultes (quan encara són petites donar-li "pimkies"), sempre vigilant que no faci mal a la serp i no tocant l'animal fins les 48 hores després d'alimentar-la (per evitar l'estrés i regurgitació de la presa). Pel que fa al terrari, com a mínim que sigui de 60x40x30 amb varies zones per amagar-se. Són terrestres, encara que també són capaces de trepar i nadar. La temperatura ha d'estar entre els 24 graus centígrads a la zona freda i els 29 graus centígrads a la calenta i l'humitat entre el 40 i 50 %.

Són espècies hibernants, variant el temps d'hivernació en funció de la latitud. Són animals que poden arribar a fer 1 o 2 metres de llargada, sobretot d'activitat nocturna. És ovípara, arribant a pondre de 3 a 24 ous (uns 12 normalment). En la natura viuen uns 10 anys, però s'ha registrat serps que en captivitat arriben als 20 anys.

Cria de cucs de la farina (Tenebrio molitor) per alimentar rèptils

Larva, pupa i adult del cuc de la farina (Tenebrio molitor).

Si tens un rèptil a casa que necessita menjar insectes, una molt bona opció pot ser criar l'aliment en comptes d'haver de comprar-lo cada cop que els vols alimentar i, a més a més, saps realment qué li estàs donant. Un dels insectes més utilitzats és el cuc de la farina (Tenebrio molitor), l'estadi larvari d'un coleòpter d'uns 2,5 cm de llargada. El cicle de vida d'aquests comprén quatre fases: ou, larva, pupa i adult. Un cop ja ha sortit de l'ou, qualsevol dels altres estats és apte per l'alimentació dels rèptils (encara que costa que mengin els escarabats adults). Per altra banda, l'estadi de pupa és més tou i té menys quitina, sent potser l'opció més digestible. 

Per criar aquests insectes podem usar com a terrari un tuper de plàstic, sempre ben ventilat. De substrat podem utilitzar segó de blat o qualsevol altre cereal, farina, trossets de pa o pa ratllat, trossos de pinso per gos, etc., o fins i tot una barreja d'aquests elements. La calefacció no és indispensable però si recomanable, ja que seria òptim mantenir-los entre 25 i 27 graus centígrads. A l'estiu no han de passar massa calor. Vigilar amb la condensació de gotes ja que podrien barrejar-se amb el substrat i fer una pasta indestijable, possible font de malalties. Quan les larves estiguin acomodades i siguin prou grans, passaràn uns dies sense menjar ni moure's massa per transformar-se en pupes, d'un color blanquinós. Al cap d'uns dies (en funció de la temperatura i les condicions) en sortirà un escarabat, al principi blanc i tou i després negre i brillant, que serà l'encarregat de reproduïr-se i posar els ous sobre el substrat. Aquests escarabats mengen el mateix que les larves, encara que sembla que agraeixen trossos de fruita i verdura. S'han d'anar retirant els cossos morts dels adults però sense tocar el substrat, que és on seràn els apreciats ous. 

Cal insistir en que, encara que són una bona opció ja que aporten molta energia, no s'ha d'abusar de Tenebrio com a aliment pels rèptils. Dos o tres per setmana és suficient, ja que si en mengen massa poden provocar malalties nutricionals com deficiència de calci (i la derivada malaltia óssia metabòlica), raquitisme o disminuir el temps de coagulació de la sang.